Passa al contingut principal
LLUMS I OMBRES
en les mirades, en la memòria, en els sentiments...



Quan Wim Wenders va decidir rodar El cel sobre Berlín (Der Himmel über Berlin, 1987), la capital alemanya encara estava dividida. La idea de rodar una pel·lícula que retratés la vida a la ciutat va sorgir d'un sentiment nostàlgic del director en tornar dels Estats Units i observar els canvis que s'havien produït amb l'aparició del mur. El cineasta va sentir la necessitat de plasmar la seva malenconia filmant diferents fragments de la metròpoli. El seu objectiu era documentar els llocs oblidats en un elaboradíssim poema visual i, al seu torn, unir els fragments que ell considerava rellevants per formar un tot, que és, en aquest cas, un lloc de memòria.


El cel sobre Berlín no és només una peça cinematogràfica, sinó també una grandíssima i complexa obra literària que compta amb la col·laboració de l'escriptor austríac Peter Handke. La història ens l'expliquen Damiel i Cassiel, dos àngels que vaguen per la ciutat i observen de forma propera el dia a dia dels berlinesos. A través de la seva mirada, anem coneixent les dites i desgràcies de diferents identitats que van creant un document històric, que serveix com a pont entre els anys 80 i l'actualitat.

Dos àngels vaguen pel Berlín de la postguerra. Encara invisibles als éssers humans, donen la seva ajuda i comoditat a totes les ànimes solitàries i deprimides que van coneixent. Després de molts segles, un dels àngels es troba infeliç amb el seu estat d'immortalitat i desitja convertir-se en humà per poder experimentar la vida. Descobrirà que una experiència purament espiritual no és prou per a satisfer qualsevol persona.

Rodada a la Berlín Oest de finals dels anys 1980, a les acaballes de la Guerra freda, El cel sobre Berlín és un retrat de la vida dels eterns àngels Damiel (Bruno Ganz) i Cassiel (Otto Sander), que deambulen i es perden per la ciutat de Berlín sense ser percebuts per la massa de gent que els envolta. Entre els berlinesos amb els quals els àngels topen hi ha una dona embarassada, un pintor, un home convençut que la seva parella ja no l'estima o un ancià anomenat Homer (Curt Bois) que somia en una "pau èpica".

La descripció de la vida dels dos àngels serveix d'excusa a Wenders per meditar sobre el passat, el present i el futur de Berlín, i la pel·lícula mateixa es converteix, de fet, en un homenatge a la ciutat en el qual apareixen indrets emblemàtics com Potsdamer Platz, encara sense edificar i contornada per un mur ple de grafits.


Tots dos conviuen al món, determinats per la soledat i el buit. Els àngels en aquest cas no desenvolupen el paper teològic: no transmeten cap missatge, no parlen de Déu ni procuren estar a prop de Déu, sinó dels homes. Són éssers invisibles que veuen el món en blanc i negre, desitjant sentir igual que els homes, estimar igual que els homes, viure igual que els homes. La seva immortalitat i l'infinit camp d'estar sense estar, fan d'ells els testimonis del transcurs de la història de la metròpoli.


La pel·lícula, a partir de cert moment, adquireix color, ja que abans havia sigut filmada íntegrament en un color sèpia i monocromàtic, exceptuant-ne les escenes on els àngels no hi eren presents o no observaven. Un joc de llums i ombres que resulta absolutament adequat per mostrar i explicar l'essència de la història.




Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

LA NOTA POSITIVA Un fong comestible devora el plàstic i podria netejar els nostres abocadors.   El poliuretà és un dels productes sintètics més contaminants al món, perquè, un cop que s'ha produït aquest material, és impossible biodegradar-lo. Aquest plàstic s'empra en tots els aspectes de la vida quotidiana, des de mànegues fins a seients per a autobusos. El principal avantatge d'aquest material, naturalment, és que és barat, però el seu cost ambiental és altíssim. Almenys això es creia abans de descobrir el meravellós Pestalotiopsis microspora . El descobriment del "fong menjaplàstic" va ser el fruit inesperat d'una expedició de la Universitat de Yale a l'Amazones. A l'internar-se en la jungla equatoriana, el grup d'estudiants es va dedicar a buscar plantes i a conrear-ne els microorganismes. Un d'aquests, el Pestalotiopsis microspora , és capaç de consumir plàstic, però el més sorprenent és que el fong pot sobreviure una dieta de plàstic